Búsqueda por Autor o Título del Libro

martes, 18 de mayo de 2010

LA POR, EL PITJOR ENEMIC (Por AIDA MORROS MASSANA)

Esta historia la ha escrito AIDA MORROS MASSANA, espero que os guste!!!

Ell i ella. L’aigua i el foc. La nit i el dia. L’un era tot el contrari de l’altre, tot i ser germans bessons. Ella, alta, una mica grassona però tampoc li importava, amb uns rínxols daurats que descendien suaument per les seves espatlles, la pell blanca com la neu, els ulls blaus com l’oceà i el seu cap un món nou per descobrir ple d’idees implacables i de pensaments ingenus propis d’una nena de 15 anys. Ell, escanyolit, baixet cosa que sempre havia dissimulat fent sentir pitjors als altres, el cabell negre com el carbó i curt, molt curt, curtíssim, la pell fosca com la nit i el seu cap semblava buit però en realitat hi havia un cosa, quelcom molt petit però present en tot allò que deia o feia, es deia por.
La Blanca es preparava la bossa per anar a l’escola. Mai s’havia deixat res; l’esmorzar, els llibres, l’agenda, la calculadora per l’examen de mates i les claus de casa. S’havia llevat a les 7 del matí i quan faltaven 5 minuts per les 8 ja havia arribat a l’escola. De seguida va anar a trobar-se amb les seves amigues i van xerrar de tot una mica fins que sonés el timbre que indicava l’inici de les classes. A primera hora matemàtiques. La mestra va entrar com sempre amb un bata blanca que li arribava fins als genolls, el cabell lligat amb una cua i unes ulleres enormes segurament escollides perquè li tapessin la piga que tenia al costat de l’ull esquerra. Va recollir els apunts i els va entregar la prova. Quan just feia deu minuts que l’havien començat va entrar el seu germà per la porta, i tot i que era un examen important ningú es va sorprendre de que arribés tard. L’Arnau, molt feliç i segur, va dir:
- Què passa profe, dorm una mica més que fas unes ulleres més grans que les que portes.
La classe va esclatar a riure, allò no es podia controlar, els que no sabien ni una pregunta van aprofitar per preguntar-la al company de pupitre, la professora esverada cridant silenci i pregant que allò s’acabés i quan ja tothom estava més calmat i només es sentien algunes rialles en alguns racons concrets de la classe, l’Arnau com si se’ls hagués preparat va deixar anar un parell de rots que van ser la gasolina per tornar a engegar aquell descontrol general, la classe s’havia convertit en un zoo de feres indomables i el rei d’aquella selva era l’Arnau. Va sonar el timbre i tots van sortir corrents de la classe, l’examen de quasi tots els alumnes estava a mig fer i segurament els hi posaria pel pròxim dia. Un cop a les taquilles del passadís la Blanca es va acostar al seu germà i li va dir:
- Germanet, aquest cop t’has passat, que passa? Què era l’única professora que et faltava?
- Germaneta que dius, el que passa es que ahir no vaig fotre res i avui no em donava la gana de fer l’examen. Què passa que t’agrada fer exàmens a tu? Es que ets una empollona.
- Potser sóc una “empollona” però jo no vaig insultant a tothom qui em trobo.
L’Arnau va tancar la taquilla li va fer un petó al front com a senyal de passotisme i ella se’n va anar enrabiada cap a fora. Però no va tenir temps de girar-se que l’Arnau ja estava ficat en algun altre embolic. Un noi d’un curs superior el volia pagar perquè havia intentat festejar amb la seva xicota i ell en comptes de demanar disculpes li havia clavat una puntada de peu, l’altre si va tornar i allò va esdevenir una baralla de circ. La gent gravant-ho amb el mòbil i aplaudint aquell enfrontament absurd, tots cridaven animant a l’un o a l’altre i la Blanca que s’acabava de girar-se va córrer per veure que passava. Quan va veure tot allò, va intentar separar el seu germà del qual li sortia sang pel nas i tenia el llavi partit però ell en un acte d’impuls li va donar una empenta per apartar-la i ella va fer un pas en darrera es va desequilibrar i va caure amb tanta mala sort que va topar amb el cap contra el canto d’una font que hi havia a prop d’on s’havia organitzat la baralla, immediatament va caure a terra sense sentit i l’ambient es va glaçar. L’Arnau quan va veure el que li havia fet a la seva germana, va deixar de lluitar, l’altre va aprofitar el descuit per clavar-li un altre cop de puny i ell va caure sense esma a terra. Tot el personal que havia al voltant de la disputa va anar a veure la Blanca, ella no es movia, quieta, semblava que respirava però cada vegada menys, una de les millors amigues de la Blanca va cridar a l’Arnau:
- Truca l’ambulància... corre!
Però ell no va respondre, no es podia moure, al cap solsment hi tenia la imatge de l’empenta que li havia donat a la seva pròpia germana i que ara podria perdre la vida, ell ja es trobava millor després de la baralla però per dins estava destrossat, es sentia culpable, es sentia desfet, no volia existir, havia matat la seva germana.
Al funeral hi era tota la classe, tothom tractava d’animar-lo, li deien que havia estat un accident però ell no obria boca, a la ment tenia una escena que la pensava i la somiava tot el dia i la nit, des de aquell accident no havia obert la boca, no havia dit ni un mot. Una llàgrima li rodava per la galta i ell semblava una altre persona. No podia pensar en res mes que no fos la mort de la Blanca. Si ell hagués sigut diferent, si no s’hagués ficat en problemes contínuament, si no hagués insultat a tothom qui es trobava, si simplement hagués pensat en els altres, si la por de ser la víctima no l’hagués convertir en assetjador de mestres i alumnes, ara la seva germana seria viva.
L’Arnau va canviar per complet, ja no era el que era abans; era simpàtic, tenia amics, era respectuós, era amable, però de tant en tant estava trist i pensava que el preu que havia pagat per adonar-se que havia de canviar havia estat descompensat i que ell no podia canviar el passat però faria el que fos perquè la seva germana estigués on estigués es sentís orgullós d’ell, i que el primer pas que havia de fer per elaborar la recepta per ser una persona millor era treure la por i acceptar-se tal com és.